En primera persona (anècdotes i experiències)

A continuació, podreu llegir una nova entrega de En primera persona (anècdotes i experiències). Aquest nou relat us semblarà tret d'una pel.lícula dels Germans Marx o alguna cosa semblant. Es titula A la gàbia i mostra fins a quin punt d'irresponsabilitat pot arribar un empresari, per tal d'estalviar diners.

A la gàbia

Una superfície metàl.lica, quatre barres de ferro, una cadena i unes xapes a manera de tanca de seguretat. Dimensions: un metre quadrat. A primera vista, aquesta mena d'invent anomenat gàbia seria tot un èxit. Però per a què servia? Per a muntatges d'alçada, en el nostre cas, xemeneies de xapa. Per utilitzar aquest artefacte de "últim model" era necessari ficar-se dins, enganxar-lo d'una corda i elevar-se per la façana d'un edifici, com si d'un ascensor o plataforma elevadora es tractés. A dalt, a la terrassa, una o dues persones s'encarregarien d'amarrar la corda i tirar d'ella (a mà) per a pujar la gàbia i l'operari que l'ocupa. Increïble. Tot un invent. Ara només faltava que arribara el moment adequat per posar en pràctica tota aquesta teoria.

Van passar un parell de dies i l'esperat moment va arribar. Una plataforma elevadora (batejada com a gàbia) havia de facilitar-nos la dura tasca de muntar una xemeneia de xapa. Aquest artefacte no havia estat sotmès a cap tipus de control. Sobrava amb l'aprovació de Blas, el cap i l'encarregat, Julián: "això aguanta", dues paraules molt sàvies que ens omplien de tranquil·litat i confiança, jaja. Ara faltava saber qui seria el valent i temerari que pujaria a la gàbia. El voluntari, com sempre, Javier (Harry el Sucio) que, tot i ser el més veterà, era també el més pringat i submís als mandats dels seus superiors. Ens vam ficar a la furgoneta Blas, Javier, dos operaris més, la gàbia i jo, i ens vam dirigir a l'obra.

Quan vam arribar, vam començar a muntar el TINGLAO. Corda per aquí, corda per allà, lliga això aquí, aguanta tu això allà i tu Puja-hi ara! Semblàvem professionals i tot. L'encarregat de l'obra flipava amb tant avanç tecnològic (made in chapuzilandia) Quan estàvem cada un en els nostres llocs, vam començar a muntar la xemeneia, suport a suport i tub a tub. Tots en posició: un company i jo estàvem a la terrassa controlant que les cordes no es trencaran, pujant manualment a Javier a la fotuda gàbia i aguantant un sol d'agost molt poc amigable. A la part de baix, Blas contemplava la situació i amarrava els tubs per que nosaltres els pujarem amb una altra corda i els col.locarem prop de Julià i de la maleïda gàbia, perquè ell els fixara a la façana.

Pensen que va ser un èxit? Va ser la gàbia l'invent del segle? Muntarem la xemeneia en temps rècord?

La resposta a totes aquestes preguntes és NO. Un clar i rotund NO. L'espècie de gàbia no es deixava de balancejar d'una banda a l'altra, per la qual cosa, el valent Javier (Harry el Sucio) no va ser capaç de fixar més de dos suports a la façana. Les cordes estaven bastant deteriorades i no es van partir de miracle. A més, les xapes col.locades a manera de tanca protectora no eren prou altes com per superar l'alçada de la cintura de l'operari. Total, tot un desastre. L'únic que vam poder fer és recollir i marxar. Increïble, però cert, però més insòlit encara va ser la deixadesa i indiferència que va mostrar el cap d'obra davant d'aquesta burla a les mesures de prevenció de riscos laborals. Com és possible que es improvisi de tal manera amb un tema tan seriós? Serà que, és clar, els diners és el que compta, així que si es pot guanyar temps i diners amb un invent casolà ... "no serà tan dolent", repetia una i altra vegada el meu cap. Per aa la meua sorpresa, la gàbia es va tornar a utilitzar (amb algunes "millores") en diferents obres i, per sort, no passà res. Jo ara pense que la sort és meua per no treballar-hi més.