El meu accident laboral

El 16 de març de 2006 la realitat en va mostrar la seua pitjor cara. El monstre del capitalisme que tantes vegades m' ensenyà les dents, em va clavar els seus ullals per a deixar-me clar la meua posició en aquest joc.

Un matí, en la fàbrica on treballava, una de tantes fàbriques on la pudor d' explotació és l' aroma que les caracteritza, un fet "inesperat" va tenir lloc. Serien les 9 del matí i les presses, el mal estat d' una màquina i les mancances en quant a mesures de prevenció se posaren d' acord per a que les dents d' un enorme engranatge mossegara la meua mà. El que va ocórrer després del mos, ho recorde com una sessió de diapositives estranyes que, tot i semblar irreal, jo era conscient de que no es tractava d' un somni. Les endorfines m' acompanyaven amb l' objectiu de bloquejar la por i els nervis. Camí de l Hospital d' Alacant tot semblava més real.

En arribar a l' hospital, cares conegudes i espantades i molta, molta sang. Allí només pogueren llevar-me el guant i, sense perdre de vista el dit index de la mà esquerra, me ficaren dins d' una ambulància camí de València.

Ja en la ciutat de l' Horta, m' ingressaren per a realitzar la primera de quatre intervencions quirúrgiques. No era gens fàcil. El dit index estava fora de la mà. El dit del mig era un dit sense os; un dit de pell i carn i la meua cara era el reflex de la impotència. Això ja era realitat pura.

Un any de baixa. Un any i un mes. Un any sabàtic? descansat? relaxat? NO.
Tot un maleït any lluitant per a cobrar a final de mes, per a no signat cap document trampa de l 'empresa. Tretze mesos sense una trista trucada per part del meu cap. 400 dies d' advocats i mútua, esperant una indemnització ridícula i recorrent la sentència d' un inspector amaestrat i subornat que afirmava que jo era tan culpable com la màquina plegadora vella i sense homologar, que no complia cap de les mesures de prevenció i que em va destroçar la mà. Amb una sentència d' aquest tipus era molt difícil iniciar un procés judicial i eixir exitós. No tenia diners per a "comprar" un metge i, segons l' advocat laboralista, una persona amb molta experiència, la llei defensaria l' empresari i jo podria perdre diners. La meua situació econòmica no era gens favorable, així que ho vaig deixar.

En conclusió, aquest accident em va marcar notablement. Pense que, pot ser, no ho vaig fer bé. Que hauria d' haver denunciat. Que no m' havia d' haver conformat amb la indemnitzacio. Pot ser la falta de informació o la por de perdre el treball. De totes formes, de les errades s' aprén. Per aixó, és molt important conèixer els nostres drets i actuar amb consciència.

Encara bull la ràbia cada cop que tanque els ulls i m' enrecorde de tot. Una ràbia que ha encès encara més les meues ganes de lluitar i de canviar l' actual estat de les coses. Aquest accident m' ha fet més revolucionari i les meues paraules s' omplen d' orgull al no deixar de cridar i manifestar que el futur és i serà per a la classe obrera.

Salut i revolució!!